Lletania freqüent
Qui tingui una
esperança que la pengi
Al balcó del
carrer...
Miquel Martí Pol
Les hores, interminables.
El pensament, un turment.
La bellesa, no la
retrobe.
El sexe, un agulló.
El demà, una muntanya.
Respirar, un ferro.
La impotència, un tot.
Viure, perquè no pots fer
altre.
L’amiga, cap persona.
El conseller, la
desesperança.
La clau, no obrir la
porta.
Els interessos, la nosa.
El cant, una sordesa.
El riure, soterrat tant
de temps.
Com els llavis ja no
xiulen...!
El que s’espera, el no
res.
El fàstic, per gust.
Un únic color, el negre.
Els diners, a la bossa
d’altres.
Un buit, jo mateix.
Buit, tot el meu voltant.
Cel de plom,
llum de plom.
Malson, la realitat.
Asfíxia, l’aire.
Quin mal gust de boca.
Els amics, un desert.
L’haver, ruïnes.
Als pulmons, fumagueres.
Envellit, agressiu, neguitejat.
A la paret, dragons.
A l’aigua, rates.
Al llit, gripaus.
L’únic signe, la destral.
L’alè, escrofulós.
Les campanes, voltejant a
mort.
L’amo de tot, el dimoni.
Mascarats, cos i ànima.
La sang, calç a remulla.
Per tot arreu, el clam.
Irrespirable, el món.
17 nov 77
El Greixero nº
9, 1979
Qui tingui una esperança................
ResponElimina