Verdures, tacos i caguerots


“Si com parles, filares...
mai et faltarien sinaues”

La mercaderia que vaig a mostrar-vos hui exposar-la a la llum pública, descarada i arriscà de l’aparador de la revisteta és variada i abuntadíssima. Variada perquè són distintes rames i seria lo més encertat recollir-les i relacionar-ho de manera total i organitzada, degut al seu interès viu i real i manifestació de les nostres persones.
La mercaderia són una tira de frases fetes o mots que ens estalvien montons de paraules en moltes ocasions. Sovint actuen de medecina i fins i tot alguns metges aconsellen l’ús. Un llibre valencià li posava un nom a aquestes frases fetes i paraules tòpiques: CAGUEROTS, que és paraula fresca i exuberant.
I a més, me consta de versió directa i certa que en la Sorbona (universitat de París) se gasten les nostres paraulotes valencianes o tacos, algunes d’elles, i no m’estranya, perquè fan més sonoritat i música que la mateixa Filharmònica de Berlín i el seu senyor mestre en Karajan.
Desencalaixonem el bou i que comence ja el desfile... però no tireu massa escopinyades o xapes com feien abans els xiquets a cada ocasió que ens sentíem una paraula lletja, que seria massa.
- Sapiència ancestral heretada i transmesa hui pels nostres majors:
            Ja t’han vist vindre! (després d’una enganyifa fot un poc)
            Toca’t allò que fa riure!, o, toca’t l’anguila.
            Mira que n’hi ha de calent!, o, de bollit!
            Mira que eres tomata!
Mira que la tindràs grossa!, o, mira que els criaràs grossos!, tens la figa com un cabàs!, cara de figa!, o, de sisó! Figa molla!, o, mústia o de neu.
Mira que té collons la cosa! Tens els collons a tires! És a dir: que li pengen. O el clàssic i quasi piadós: cara – collons!
A re-ou! Ai quin pançó! Morros dedica!
Collí i torrons!, són intents frustats o estrenyits.
Un fred més que Polar: fa un fred que caga tomates!
Tu quin compte portes? Així te desunflen el baló a les quatre o a les cinc del matí quan tornes a casa!
Ma que té raó! Açò els ho diuen els xicots empollons, bobos o de mata borda.
Castanyà al canto o al tall! La tens preparà quan té ous: Nelet, que tastaràs la moixama!
Estic més cansat que una tonyina!, que ja és estar cansat, ja.
Hui té la castanya forta!, o , de figa agra! Estic més fart de tu que Mahoma de la cansalà!
Eres capaç de marejar el sol a migdia! Aquestes advertències són per als xiquets que semblen borinots als cristalls; i em pareix que són tots.
Roder! Cicatero roín! Desficiat! Destrellat! Desahogà! Cófia! Cordons! (que és camuflar mal camuflat). La figa la mona! Ta tia la coixa!
- La gent se sol cagar en Dénia, Soria, Judes, la Sota de bastos, l’ombra del dimoni coix, en Sos i la figa del retor de Nàquera (mira per on).
La gent solta també: Alelat, fava, favanucs i el garrut.
Fill de puta! La figa ta tia cola o va a escola?
- La llengua dels xiquets: res t’importa i merda! Gilipolla! Pollastre, botifarra! Una miel!
Mentira!
Agarra un cagalló i estira!
Pa tu i pa ta tia Maria! I el que sobre pa migdia!
Una merda!
Pa tu que la boca més tendra!
Abans cantàvem, semitonant-la, aquesta copla:
“Res t’importa, cara torta,
que ta mare està torta.
Raere de la teua porta
hi ha una auela morta
i raere del teu postic
un auelo podrit”.
I una cosa que acaba així: tu te gites en terra i jo en el llit.
            Deveres? Com si menjares peres i les cagares senceres.
Tota la veritat del cel i de la terra! O: ni engaño a Dios ni a la Virgen.
Serà cosa d’anar acabant ja:
La gent moderna, de papà o pigis o xaxis, nomenen un montó: el rollo, t’has pasao, a tope, tio! De putíssima mare, tio! Demassieu! És massa! La figa ta tia fa carajillos?
To major: me cague en la mare que t’ha parit! O també, en la Crístina puta o Marinera (amb l’accent a la primera, que sona molt millor) o la Puta Adela o les putes del Grau.
RES TE TORBE, RES T’ESPANTE! Va dir no sé qui i, també, perquè: lo que som...! diuen que va dir u mirant la calavera seca d’un burro finat.
I valga ja, i per a lo que disposen...
                                                                                                                   El Greixero, nº2,                                                                                                                                               1978



Comentaris