N’Albert Pérez Sanmartín, en Josep Tormo Fresquet

Foren els dos metges que Vinalesa tingué al llarg de dues vides professionals absolutament lliurades al poble. Ambdós admirables.

En ma casa teníem la iguala amb n’Albert. Sent estudiant, tornava una matinada de xala, i en encendre el llum per gitar-se, es despertà son pare, que li digué que es gitara i no estudiara tant, tota la nit.
En família, resaven el rosari i moltes més pregàries a diferents sants. Son pare acabava dient-li "ara Parenostre per a qui l’empome del cel”.

Ell era metge particular i no l’oficial o titular, que era en Josep, però mig poble s’apuntà a n’Albert pagant una iguala. Durant uns anys no es parlaven. Ficaven pau entre ells els dos farmacèutics successius, N’Elías i en Ricardo Sanchis Guarner.

Els dos metges treballaven nit i dia si calia. Si es presentava assistir un part a mitjanit i en ple hivern, allà que acudien a la casa que fora menester.
De les nou del matí a les dotze o la una del migdia, visitaven els malalts enllitats pels domicilis, sense pressa, amb denotada paciència, ostentant simpatia i bonhomia. Per tant, coneixien de pe a pa tots els problemes, les satisfaccions i les inquietuds de les famílies, tota la trajectòria. Feren seguiment durant vora cinquanta anys dels veïns de la població en allò que refereix a la salut i els avatars i peripècies dels domicilis.

N’Albert no pogué tindre família o fills, però tants com si en tinguera, mig poble, pel tracte que dispensava. Amistats que cultivava eren matrimonis amics dels meus pares. Es reunien de tant en tant. Havien fet algun viatge junts. Quan celebraven els sants dels integrants acudien a unes cases i altres. N’Albert contava anècdotes diverses de viatges o ocasions curioses.

En moltes situacions feia humor sobre el decurs de la conversa, humor sobre la marxa i el pas. Tenia molt bon humor. Fer somriure o interessar en casos i passos que contava en la visita als malalts tenia el seu mèrit. Era un cavaller simpàtic i home de prou de món.

Li interessaven els Beatles quan ell tindria més de cinquanta anys. Era un personatge obert. També es comprà el disc Holocaust de Cotó-en-pèl, grup de rock simfònic d’integrants de València, Llíria, Vinalesa. Ell digué un dia quan li qualifiquí que era un sant “sant que pixa, no és de fiar”. O em deia “quan toques la guitarra serà el senyal que ja estaràs bo”

Sa casa, planta baixa, tenia les parets plenes de taulells de Manises, on és sabut que elaboren ceràmica creativa i d’allò més diversa. Jo pensava que aquest art era originari castellà per les lectures o documentals vistos per la televisió.
Des de migdia en què iniciava la consulta en sa casa, li tocaven les tres o les quatre de la vesprada, atenent malalts en el consultori. I per si no era prou, en fer-se de nit, tornava a obrir consulta de pacients, sempre deu o quinze.

Tenia molt bon ull per reconéixer les malalties i els seus intríngulis. Com a bon professional, no parava d’aprendre i estudiar i tots els dijous assistia a un curs continu de posada al dia, sense parar de reciclar-se i actualitzar-se

Ara sí, com a conductor del propi vehicle era calamitós, i les accelerades i tirons eren esfereïdors com li passava també al farmacèutic, en Ricard, que caigué a un camp no sé si perquè se li colà una vespa fiblonera.

Pàgina anterior  ||  Index  || Pàgina següent